LA TRADICIÓ PROCESSIONAL
DEL DIVENDRES SANT A LA SEU D'URGELL

Per començar voldriem dir-vos que el document més antic que parla del Sant Enterrament pertany a la Congregació de la Puríssima Sang del Nostre Senyor Jesucrist, fundada a l'any 1603. Des d'aquest moment altres congregacions s'incorporen a la desfilada processional com la de la Mare de Déu dels Dolors, instaurada a partir del 6 d'abril del 1725. Aquestes confraries junt amb altres de caràcter gremial, a més de prendre part en l'acte litúrgic complien finalitats socials de gran valúa, però des d'un principi les dues esmentades foren les capdavanteres de l'organització processional.

Quan al tema de la "cohort romana" coneguda aquí per "Armats" dissortadament no podem donar-vos la data exacta de la seva fundació, cosa impossible pel motiu de no haver-se constituit mai en germandat. Aquesta és l'opinió que han proporcionat les persones més ancianes de solvència cultural de la localitat, totes han coincidit en els detalls que reberen dels seus majors. Savem però, que aquesta cohort nasqué per iniciativa de l'Esglèsia. Sent la nostra ciutat el cap i casal de la Diòcesi més extensa de Catalunya, des de l'antigor dirigí i organitzà la vida ciutadana creant una cultura genuïna, a més existeix l'opinió de que els Armats fins la Guerra Civil els constituiren els seminaristes, sabem també que la vestimenta i arreus foren confeccionats pels artesans locals tit i que seguien els patrons que se'ls donaren.

Ocasionalment sabem que el casc "galea", la cuirassa "lòriga" i les llances "hastae" les féu el ferrer de tall Joan Muntó, home de molta habilitat, com ho demostrà en nombrosos treballs que construí per a la Catedral. Si atenem a la data de la seva mort el 1910, als 87 anys suposar que els Armats s'incorporaren a la processó a les acaballes del segle XIX o a principis del XX.

El nombre d'Armats ha variat en el decurs dels temps, però mai havia excedit al nombre d'una trentena, per tant en podem dir que fou un "Manus". Actualment el formen uns 50 membres, que com sempre obren i dirigeixen la processó com s'acostuma a fer arreu.

Cal remarcar que els Armats del Seminari Conciliar sortiren fins l'any 1936 i fou sempre un grup disciplinat. En acabar la contenda i a l'any 1941 es tornà a reemprendre la Processó, però ja no seguiren els seminaristes, aquests ho traspassaren als joves de la ciutat, però com faltava l'equip, sols es salvaran alguns cascs, van llogar vestits a la casa "Paquita" de Barcelona i des d'aquest moment el calçat "càliga" es substituí anacrònicament per l'espardenya viguetana amb vetes vermelles.

L'any 1945 hi ha una renovació total, els confrares augmenten, els "misteris" adquirits a la casa "Butxaca" de Barcelona tenen una nova configuració, són més grans i d'una idealitzada bellesa i els Armats estrenen vestits confeccionats pel sastre Feliu Ritort i Blasi, bon ciutadà i fervent conservador dels costums locals; fidel a la tradició reproduí el primitiu model, però la capa "sagum" era de seda natural de color magenta, la túnica d'una tela més consistent de tó més pujat i la lòriga es confeccionà amb una mena de lamé platejat, el jove ferrer en Joan Muntó i Duat seguí l'ofici de la família, aquest nou artifex féu amb una il.lusió molt especial perquè justament aquell prengué part de la cohort romana, tenia 21 anys, poc anys i entusiasme ja podeu imaginar que l'obra resultaria perfecta. Els cascs de zenc i els escuts "clipeus", de llauna els va fer el llauner de la Seu Francesc Coll.

El capità "primipilus" seguia portant l'estendard, amb les sigles SPQR, element que se substituí per una llança. Aquest mandatari de sempre ha anat acompanyat per un auxiliar que vestia més o menys com ell, i era davant dels Armats hi anava i hi va el porta estendard "signifier".

Els soldats "milites" fins fa poc vestiren de la mateixa manera, però els plomalls del casc "galea" eren de diferent color. Actualment, com podreu comprovar, si Déu vol, el dia de la desfilada, les capes "sagum", son llargues de colors grana fosc, verdes o negres depenent del tipús de soldat, menys la del capità i la de l'ajudant que són blanques.

Seguint els tocs de la corneta "tubae", els Armats realitzen figures més o menys similars a les antigues. La gent gran reconden aquell xoc d'escuts que feia tremolar els menuts i cobria el cor dels grans, tothom guardava un silenci sepulcral i restava com petrificat. El de la creu canviava de ritme en el moment que els milites s'intercanviaven de posició. El capità, no deixava en cap moment de controlar amb orgullosa severitat els moviments de la formació, tot passejant amunt i avall sense descansar, el corneta el seguia obeïnt les ordres que el prepotent personatge li trametia amb un gest imperceptible per part dels espectadors.

Una figura ben singular i típica d'aquí son els hebreus, nens que amb una petita torxa acompanyen els Armats, no sabem però, per quina raó ha menguat el seu nombre quan abans cada soldat en portava dos o tres. Els vestit dels hebreus també s'ha modificat radicalment, ara és més adient, ric i graciós.

Cal dir que la Processó ha passat per moments d'eufòria i per altres de crisi. Sabem documentalment que l'any 1730, el Bisbe Simeó de Guinda va haver d'intervenir drasticament per aturar les actituds irrespetuoses i fins i tot a redós de l'any 1970, l'Esglèsia qüestionà si s'hauria de disoldre. La reacció popular no es féu esperar aferrant-se a l'idea que no es podia entendre un Divendres Sant sense processó i gràcies a la rebel.lia dels urgellencs podem gaudir d'un espectacle d'arrels vigoroses quasi immortals.

Avui per avui, té el suport no sols del poble pla, sinò també de les autoritats més representatives de la ciutat, la quan cosa fa que d'una manera atàvica la gent de la rodalia i no cal dir dels veïns de La Seu acordonin, en nombre incommensurable les voreres i s'omplin els balcons dels carrers per on passa la processó guardant un silenci impresionant.

Voldria remarcar que durant tres anys no sortiren el Armats, però de de l'any 1982, la tradició es recuperà de nou gracies als seus mantenidors: Mossèn Xavier Parés i l'exemplar dedicació de la Sra. Mª Rosa Sort i d'en Julià Morales.

L'any 1990 vam assistir a la cel.lebració del 50é aniversari de la fundació de la Germandat de "Manaies" de Girona.

L'any 1998 s'ha transformat en "Associació d'Armats de La Seu d'Urgell" un nou impuls per seguir-ho amb il.lusió i fermesa.

Finalment el dia 21 de març de l'any 1999 va assistir a la cel.lebració del 50é aniversari de la recuperació del Manípul de Banyoles.

(La Seu d'Urgell, 2004)